Sentat a l´ombra d´un arbre del parc, escoltant la música dels pardalets del matí de la tardor, eixos que encara estan pensant-se si se´n van o si es queden a les festes del poble, està Joan. Pensatiu, mirant tot alló que li puga fer recordar alguna cosa i, oblidar el que diu el sobre que du a la maricona que li regalà la neta el dia que celebraren la seua jubilació. El seu cervell es remeneja com si fos possible regenerar eixa cosa que ja no el deixarà mai més ser el mateix. Quina malaltia aquesta¡ ….. Oblidar on he d'anar, que vaig sopar ahir, com encendre’m un cigarret, com es transmet la informació d´una cèl·lula a una altra, el que vaig dir en vore la meua neta per primera vegada…….
Joan és farmacèutic, amant de la ciència i hi ha exercit de mestre de farmacologia durant trenta-cinc anys a la Universitat. Fa quatre mesos que s´ha jubilat per voluntat pròpia i fa una setmana es va fer un reconeixement mèdic rutinari com cada any. Hui ha anat prompte a pels resultats, perquè com cada dimarts se´n va de compres amb Maria, la seua dona. El seu amic i metge li ha diagnosticat… Alzheimer.
Maria està a casa, esperant Joan. És una dona molt activa, també científica i membre d´una associació que feren al poble de familiars de malalts d´Alzheimer, per ajudar-se entre ells i donar als malalts l’atenció i activitats millor possibles.. Ella no para de dir-li a Joan que necessiten més gent col·laboradora, que s´han de mantindre en el temps llocs com aquestos perque estan a l´abast de tots; que aquesta malaltia puja i puja en els percentatges cada vegada més i en gent més jove. Ara mateix està molt il·lusionada perque estan estudiant participar-hi en estudis mèdics a diferents nivells per millorar tractaments i, sobretot prevenció.
Tantes vesprades passejant i parlant del nous tractaments, experiments, medicaments en estudi, les cèl·lules mare…. Com li dirà el que passa? El que li espera¡ Perquè serà ella qui patisca més de prop la seua malaltia, i tots dos saben de memòria que va a ocórrer al llarg del temps.
Sona el telèfon, és Maria, deu estar preocupada per la tardança. Joan no contesta, encara no està preparat per donar-li la noticia, més bé ho deixarà per un altre moment.
S´alça de sobte i s´encara cap al passeig, ha decidit aprofitar el temps i trobar el moment oportú per dir-li a la seua mitja taronja el que passa. El passeig, ple de fulles i de gent el fa recordar la seua infància en esta època de l´any, quan sa mare i sa iaia es passaven dos dies sensers preparant el dinar del dia de la Mare de Deu. Ell no parava de fer viatgets al mercat, ara a per la carn, ara a pel peix, ara a per les olives, ara a…..; però després sempre hi havia un grapat de durets per a la fira. Tornarà a ser així?, com eixe xiquet que no pensava en altra cosa que en fer petardos, jugar a futbol i convidar a Maria a pujar als cavallets. O potser torne a ser aquell hippie que es comprava la roba a les paradetes del parterre a València. Qui sap¡ Ell només desitja no traure la part burrota de la que tant renega Maria.
A mesura que s´arrimava a l´estatua de Julian Ribera una llumeneta li va donar la idea de fer un viatge, un viatge de plaer per a Maria. En eixe viatge li ho contaria i li faria entendre que havia de dur-lo al centre per malalts d´Alzheimer pel que tant hi havia lluïtat i continuava fent-ho. Que anava a fer un document per a ser voluntari en els estudis científics i, li hauria de prometrer que no oblidaria mai que els que cuiden una persona malalta d'Alzheimer deuen descansar, tindre el seu temps i el seu espai, i que no deuen cuidar-los tot sols perquè psicològicament tenen perill d´enfermar. I per evitar aixó estan aquestos centres i estes associacions.
Quina sort tenia¡ Sabia que la seua dona i tota la família anaven a donar-li l´oportunitat d´avançar en la malaltia tranquil, perquè anaven a reaccionar com cal.
Rosa Oliver Fuster.
Tresorera de AFAPDS Carcaixent.
Vocal de FEVAFA.
Joan és farmacèutic, amant de la ciència i hi ha exercit de mestre de farmacologia durant trenta-cinc anys a la Universitat. Fa quatre mesos que s´ha jubilat per voluntat pròpia i fa una setmana es va fer un reconeixement mèdic rutinari com cada any. Hui ha anat prompte a pels resultats, perquè com cada dimarts se´n va de compres amb Maria, la seua dona. El seu amic i metge li ha diagnosticat… Alzheimer.
Maria està a casa, esperant Joan. És una dona molt activa, també científica i membre d´una associació que feren al poble de familiars de malalts d´Alzheimer, per ajudar-se entre ells i donar als malalts l’atenció i activitats millor possibles.. Ella no para de dir-li a Joan que necessiten més gent col·laboradora, que s´han de mantindre en el temps llocs com aquestos perque estan a l´abast de tots; que aquesta malaltia puja i puja en els percentatges cada vegada més i en gent més jove. Ara mateix està molt il·lusionada perque estan estudiant participar-hi en estudis mèdics a diferents nivells per millorar tractaments i, sobretot prevenció.
Tantes vesprades passejant i parlant del nous tractaments, experiments, medicaments en estudi, les cèl·lules mare…. Com li dirà el que passa? El que li espera¡ Perquè serà ella qui patisca més de prop la seua malaltia, i tots dos saben de memòria que va a ocórrer al llarg del temps.
Sona el telèfon, és Maria, deu estar preocupada per la tardança. Joan no contesta, encara no està preparat per donar-li la noticia, més bé ho deixarà per un altre moment.
S´alça de sobte i s´encara cap al passeig, ha decidit aprofitar el temps i trobar el moment oportú per dir-li a la seua mitja taronja el que passa. El passeig, ple de fulles i de gent el fa recordar la seua infància en esta època de l´any, quan sa mare i sa iaia es passaven dos dies sensers preparant el dinar del dia de la Mare de Deu. Ell no parava de fer viatgets al mercat, ara a per la carn, ara a pel peix, ara a per les olives, ara a…..; però després sempre hi havia un grapat de durets per a la fira. Tornarà a ser així?, com eixe xiquet que no pensava en altra cosa que en fer petardos, jugar a futbol i convidar a Maria a pujar als cavallets. O potser torne a ser aquell hippie que es comprava la roba a les paradetes del parterre a València. Qui sap¡ Ell només desitja no traure la part burrota de la que tant renega Maria.
A mesura que s´arrimava a l´estatua de Julian Ribera una llumeneta li va donar la idea de fer un viatge, un viatge de plaer per a Maria. En eixe viatge li ho contaria i li faria entendre que havia de dur-lo al centre per malalts d´Alzheimer pel que tant hi havia lluïtat i continuava fent-ho. Que anava a fer un document per a ser voluntari en els estudis científics i, li hauria de prometrer que no oblidaria mai que els que cuiden una persona malalta d'Alzheimer deuen descansar, tindre el seu temps i el seu espai, i que no deuen cuidar-los tot sols perquè psicològicament tenen perill d´enfermar. I per evitar aixó estan aquestos centres i estes associacions.
Quina sort tenia¡ Sabia que la seua dona i tota la família anaven a donar-li l´oportunitat d´avançar en la malaltia tranquil, perquè anaven a reaccionar com cal.
Rosa Oliver Fuster.
Tresorera de AFAPDS Carcaixent.
Vocal de FEVAFA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario